Venc avui a parlar com a representant del Consell Insular de Mallorca, parlar d'un tricentenari que me dona l'oportunitat de dir que si la nostra història hagués estat una altra, avui, seria aquí com a representant del Gran i General Consell de la Ciutat i l'Illa de Mallorca.

Aquest organisme, amb aquest nom de reminiscències medievals, és l’organisme que decidia en l'aspecte administratiu tots els assumptes relacionats amb el bé comú del Regne de Mallorca, constituït per sis jurats a més d'un nombre variable de cavallers, ciutadans, menestrals i mercaders amb una representació dels prohoms de les viles de la Part Forana. Va esdevenir la institució més representativa de Mallorca, com a evolució del primitiu Consell de la Ciutat de Mallorques, quan la Universitat de Ciutat era l'única de l'illa.

Sense arribar a ser unes Corts com les Catalanes, les Valencianes o les d'Aragó, tenia algunes funcions legislatives, o almenys la iniciativa legislativa davant el Rei.

El Gran i General Consell fou suprimit per Reial Ordre de 22 de juliol de l'any 1718 en virtut de la forta centralització política que promogueren els Borbons.

L'illa de Mallorca no tornaria a tenir un organisme col·legiat, representatiu del conjunt de l'illa fins que amb la Transició es creà el Consell Insular pre-autonòmic.

Curiosament un 24 de juliol, en aquest cas de 1978, es constituí al Palau de la Diputació de Balears el Consell General Interinsular, i després de les eleccions locals de 3 d'abril de 1979 en que es votaren els consellers per a elegir els Consells Insulars aquest es constituí el 4 de maig de 1979, es restablia per primera vegada des de 1718 la lògica de govern que havia existit a les Illes Balears des de la Conquesta: un òrgan de govern per cadascuna de les Illes, una unitat de l'administració de l'arxipèlag només entesa des de la diversitat, des de la identitat peculiar de cada illa. 

Una lògica que ni el centralisme borbònic del segle XVIII, ni les idees jacobines dels liberals del XIX, ni la Restauració de Cànovas, ni molt menys el Franquisme, havien entès ni havien respectat.

Sols la II República oferia una possibilitat d'autogovern que les Illes no arribaren a assolir, i per tant no va ser fins amb l'actual sistema democràtic que podem dir que Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera vam tornar a tenir institucions representatives de cadascuna de les Illes, com havia deixat de passar, precisament, després de la Guerra de Successió espanyola, de final de la qual commemorem 300 anys enguany. 

Que cada illa té una personalitat, que cada illa s'ha de poder administrar a ella mateixa, és una lògica que els illencs no dubtam, i que la nostra pròpia història demostra que és el sistema que millor s'adapta a la nostra forma de ser.

Els règims encorcetats pensats des del centre mai van aconseguir arrelar en l'esperit dels illencs, mai la Diputació Provincial va ser sentida com a pròpia, especialment a Menorca i Eivissa.

I a tot això ens hi havia duit, precisament, la idea d'Estat centralitzat importat des de França pels Borbons, i que rompia amb l'estructura complexa dels regnes hispànics, i particularment amb l'antiga Corona d'Aragó.

Reivindicar les institucions polítiques del Regne de Mallorca avui ens permet reivindicar a les institucions actuals, més enllà de la suprema legitimitat democràtica, ser les hereves de les institucions prèvies als intents uniformitzadors del centralisme. 

Amb el Decret de Nova Planta tenen la seva primera victòria, o una de les més importants, ja que feren desaparèixer unes institucions que tenien més de 400 anys d'existència, i que s'havien anat desenvolupant al ritme i amb la lògica que es creava i desenvolupava la societat illenca, mallorquina, a mesura que creixia, que naixia una cultura, que prenia forma un poble.

Per tot això crec especialment important reivindicar-nos avui, els representants del Consell de Mallorca com legítims i lògics hereus d'aquell Gran i General Consell que segurament seria avui aquí representat si la nostra història hagués estat una altra.

Per tant, recordar aquells fets, com tota remembrança de la història d’un poble, ens serveix per explicar-nos què som, i perquè som així.

Per això és important que les institucions recordem els fets i promoguem el debat, per fer present dins la societat actual, l’anàlisi i la reflexió sobre el que hem estat, el que som i el que podem ser.

En el cas de Mallorca fins i tot quan les institucions autònomes han tengut un interès nul en recuperar aquesta història, ha estat la societat civil qui ha donat les primeres passes, i a les pàgines dels diaris de Mallorca hem pogut seguir interessants debats sobre el que va significar la Guerra de Successió i la victòria dels Borbònics.

Em permetreu que des d’aquí, faci públic el meu reconeixement a la Comissió cívica que ha promogut nombroses activitats de vindicació arreu de Mallorca amb el seu màxim exponent en l’exposició “1715, la fi del regne enmig del mar?” coordinada per Bartomeu Mestre “Balutxo” que s’exhibeix al Born Centre Cultural de Barcelona fins el proper 30 d’agost i que, després, traslladarem a Mallorca.

La força de les armes no doblega l’esperit d’un poble, i d’acord amb el que hem viscut aquests darrers 4 anys a les Illes, la força de l’odi i el despotisme consumeix a qui el promou.

El tricentenari de Mallorca, ha restat a l’oblit. A un oblit institucional forçat, no per unes restriccions pressupostàries, sinó per una clara voluntat d’anulació i arraconament de l’efemèride.

Acabo, manifestant la certesa de que el Decret de Nova Planta no ha triomfat perquè el nostre poble resisteix amb la certesa de saber qui som.

Moltes gràcies.