Bon dia,

Siguin les meves primeres paraules d’agraïment per la convidada rebuda, per part dels organitzadors d’aquesta Universitat, a participar a una trobada ja imprescindible en el marc de la cultura catalana.

És tot un honor poder intervenir en aquest acte d’inauguració de la 47ena Universitat Catalana d’Estiu i, sobretot, ser aquí en nom de la màxima institució de govern dels mallorquins, en nom del Consell de Mallorca.

El Consell de Mallorca, competent en la gestió de la Cultura de la nostra illa, i per tant, responsable de mantenir el seu caliu, de mantenir-la viva, present, activa; aquests darrers anys ha patit com ningú l’estratègia d’oblit forçat a que ha estat sotmesa la institució amb una clara intenció de desprestigiar i arraconar la llengua, la cultura, la tradició, les institucions i, per tant, els símbols, de la nostra pròpia identitat.

Han estat 4 anys de negació, reducció i acorralament interessat per una idea provincialista de relació entre les institucions, entre els propis ciutadans i, fins i tot, en el desenvolupament de les seves pròpies competències, com ara la cultura.

I no, no estic parlant de l’arribada dels Borbons ara fa just 300 anys, vos parlo del passat més recent que hem patit els mallorquins i mallorquines a la nostra terra.

Per tant, vos animo a que doneu la transcendència que pertoca a la meva presència avui aquí, evidentment no per la meva persona, sinó perquè avui, aquí, a Prada, a la 47ena Universitat Catalana d’Estiu, hi retorna la màxima institució de govern dels Mallorquins. I això és possible gràcies a la capacitat de resposta i de canvi de la nostra societat.

Val la pena tornar a ser aquí per moltes raons, però la principal al meu entendre, perquè els qui som aquí, compartim llengua i cultura catalanes.

I compartir, necessariament ha de voler dir cooperar; ha de voler dir col·laborar; ha de voler dir corresponsabilitat i, ha de voler dir, fraternitat, i és així com ho entenem des del govern insular.

Una llengua i una cultura vives, que traspassen fronteres i es manifesten amb una clara voluntat d’assolir tots els drets i capacitats, que aquells que les vivim, siguem capaços de somiar

La presència, significa, per tant, la voluntat de reafirmar la pertanyença a una cultura, voluntat de ser part d’una comunitat a la que uneix, per damunt de tot, una llengua mil·lenària, i per tant, també el compromís del Consell de Mallorca a seguir impulsant, dins de les seves possibilitats i competències, iniciatives que facin a la nostra cultura comuna més present dins Europa i el món.

De la nostra capacitat de superar les fronteres purament polítiques, que mai han estat suficients per frenar la capacitat creativa i humana de la cultura, depèn que aquestes iniciatives i activitats puguin agafar força.

Mai ha resultat senzill tenir una activitat cultural comuna entre els distints territoris de parla catalana, s’hi ha afegit dificultats polítiques, tot sovint, recels absurds, problemes econòmics, etcètera.

Però el cert és que si avui podem reivindicar un espai de germanor entre territoris que compartim llengua i cultura, és perquè hi ha hagut qui ens ha precedit i ha anat obrint camí, per això, permeteu-me tenir un record i una reivindicació de la memòria, de la història, de la nostra cultura, i de l’especial relació entre mallorquins i catalans.

153 representants de la cultura mallorquina responien el juny de 1936 a un manifest anterior que s’adreçava al conjunt del moviment per la cultura pròpia de Mallorca, signat per intel·lectuals catalans.

En aquesta “Resposta als Catalans”, els elements més significatius de la cultura mallorquina feien tota una sèrie d’afirmacions que avui vull prendre com a pròpies, no sols per la seva vigència, sinó també per l’autoritat que emana dels noms que signen aquest manifest, noms de l’alçada dels poetes Miquel Dolç, Bartomeu Rosselló-Pòrcel; noms d’intel·lectuals com Francesc de Borja Moll, Miquel Ferrà, Joan Capó, Guillem Forteza; o polítics com Gabriel Alomar, Emili Darder, Pere Oliver Domenge o Andreu Crespí. 

Aquest grup, que reuneix els noms més significats del que avui diríem la societat civil mallorquina d’aquell temps, feien afirmacions com aquesta:

“Una realitat ha surat per damunt de totes les altres, en tots els temps, a la nostra terra, i és la realitat única, incommovible, de la llengua viva. I amb aquesta realitat ens emparem avui per afirmar-nos a nosaltres mateixos, segurs de la força incoercible que l’ idioma representa, ...” 

Molts dels signants sofriren la represàlia del franquisme, i aquest document fou una manera de significar-se per un règim que tingué com a objectiu acabar amb aquesta cultura i aquesta llengua que els signants de la “Resposta als catalans” reivindicaven.

Una llengua, una cultura, que han hagut de lluitar en situacions polítiques completament desfavorables, però que ens duu avui, en ple segle XXI, a poder afirmar el seu vigor, i a poder ser aquí per defensar una unitat de la llengua i la cultura, en nom de les institucions mallorquines, advocant perquè aquesta relació no es perdi, ans al contrari, s’intensifiqui, tot cercant nous fruits, com el recent inaugurat alberg Centre Pau Casals.

Així, vull acabar la meva intervenció, com acabava el manifest a que m’he referit: reclamant la vigència del que deien els representants de la cultura mallorquina de la primera meitat del segle passat, paraules i objectius que perviuen malgrat els esforços dels seus enemics: 

“Davant el miracle vivent d’una cultura catalana que desplega als nostres ulls la seva carta de ciutadania en els centres de cultura universal, no defugim de prendre posicions al seu redós amb tota la modèstia del nostre esforç.

Aquesta adhesió, instintiva més que no reflexiva, tal volta fins avui, hem de fer-la conscient, viva i estesa a tot el nostre poble.

I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col·laborar en tots aquells actes i projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança.”

Moltes gràcies.